Les formes actuals d’identitat religiosa

S'inicia aquí la serialització en diferents parts de Les formes actuals d’identitat religiosa, fragment de la memòria de recerca de doctorat del Llicenciat en Sociologia Jordi Collet.

Mirarem ara de presentar, dins l’actual context religiós a casa nostra[1], com es donen les pràctiques i les identitats religioses. I ho farem en dues parts. Una primera de caire general, on apuntarem algunes de les idees que compartim amb moltes de les anàlisis de l’àmbit religiós. I una segona on mirarem d’aprofundir aquesta anàlisi centrant-nos en les pràctiques i les identitats religioses a partir de l’obra de D. Hervieu-Léger.

Introducció
Com ja hem comentat, el tret que podem considerar més característic de la modernitat tardana pel que fa al món de les creences, és la reivindicació i l’exercici massiu dels individus del dret de coordinar personalment els “petits” sistemes de significació que els permeten donar un sentit a la seva existència. I també l’exercici del dret d’escollir lliurement (si ho volen) les referències a les diferents tradicions o opcions per a configurar la seva opció de creença.

La centralitat d’aquesta dinàmica de subjectivació de les creences, va lligada a l’esfondrament massiu dels dispositius institucionals de transmissió de les creences que asseguraven la reproducció d’identitats religioses comunitàries, compactes, substancials i encaixades en identitats familiars, socials i locals estables. La modernitat religiosa es caracteritza per aquest doble moviment d’individualització i pluralització de les pràctiques religioses, i de les trajectòries d’identificació i de pertinença a línies creients. Podríem parlar doncs, d’un “nou règim de veritat religiosa”: la “veritat subjectiva”.

A aquest nou règim de “religiositat” ens hi podem aproximar a partir de les fórmules ben trobades del “believing without belonging”, és a dir, de la persona que creu, però que aquesta creença no està determinada, tutoritzada, per cap institució, ni per cap gran (meta)relat, ni per cap pertinença estable; i també la fórmula del “belonging without believing”, que representa tota aquella gent que “utilitza” la religió i les institucions religioses (a casa nostra, l’església catòlica) en els moments de la vida en els quals li és útil (notablement rituals de pas), però sense que això vulgui dir que comparteix les creences, els dogmes, la moral, etc. expressades per aquella tradició religiosa.

En aquest context de “noves pertinences i noves pràctiques” en el camp de les creences, ens trobem amb una paradoxa ja esmentada: d’una banda tenim cada vegada més autonomia decisòria sobre les nostres creences i pertinences, alhora que, i en la mateixa mesura, creixen les dificultats per a viure en aquesta incertesa constant. I per tant, les lògiques d’autonomització i de pluralisme, tenen el seu revers en una lògica de desestabilització dels sentits, dels significats, de les creences i per tant, de les identitats en general i de les religioses en el nostre cas.

En termes més coneguts, podem parlar del[2] “socavamiento del conocimiento dado por supuesto a causa del pluralismo moderno. El mundo, la vida, la sociedad y la identidad personal son cada vez más problematizados”. Els mons, els valors, les creences, les normes, les actituds donades per descomptat en base als quals les persones edificaven la seva vida, les pràctiques i els sentits, estan profundament i continuadament qüestionats per aquest multipluralisme i cadascú s’ha d’espavilar en el seu àmbit privat. A més, aquest qüestionament és especialment fort en tot l’àmbit religiós. La “crisi estructural de sentit”, la relativització i la “descanonització” dels sistemes de creences i valors i dels esquemes d’interpretació dels que parlen Berger i Luckmann, són aplicables amb tota la seva cruesa a l’àmbit religiós. Així doncs, podem veure que tot l’espai social de les creences religioses, és un espai que bull i és ben viu.

Una vegada hem explicat el context general de les pràctiques i les identitats religioses, anem a veure ara de la mà de D. Hervieu-Léger, com es concreta aquesta perspectiva en la quotidineitat de les persones.

[1] Com a apunt, cal deixar clar que, aquestes anàlisis, si de per si ja tenen una validesa força limitada, només la tenen a casa nostra, i com a molt són pertinents en el context Europeu.
[2] Berger,P; Luckmann,T (1997) Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. Paidós. Barcelona.

(Proper capítol dimarts vinent, dia de la setmana en el qual intentarem d'anar actualitzant aquest blog)

I això de què va?

Sóc dels que triguen a reaccionar, de vegades. I no havia caigut amb el fet que el públic potencial d'aquest blog no teniu gaire costum de moure-vos per aquests ambients. Per això, fins ara, no se m'havia passat pel cap d'explicar com funciona tot això i què n'espero.
Decididament, no pretenc fer pas cap streep-tease espiritual ni emprendre cap campanya d'evangelització telèmatica, encara que a alguns, el meu segon post us hagués pogut donar aquesta impressió. No és que tingui res en contra d'aquestes dues nobles intencions, però només volia aclarir que no era aquesta la meva intenció.
La meva intenció, ben al contrari, era poder oferir un espai de reflexió on, a partir del poc que jo tinc treballat, els comentaris d'altra gent ens puguin enriquir a tots plegats. Jo exposo quatre coses i a partir dels interrogants que tot plegat pugui suggerir, uns i altres fem camí plegats.
Per aconseguir tal cosa és indispensable el vostre feed-back, la vostra resposta, la vostra rèplica. Agraeixo a tots els que, passat el segon post, em vau fer arribar els vostres ànims o la vostra felicitació via mail. Però l'eina ideal per poder donar sortida a aquest projecte es troba al final de cada post. On posa comments. Clicant allà accediu a un nou menú que us permet a vosaltres i a mi deixar noves opinions. Si no teniu identitat registrada, ho podeu fer com a anònims i escribiu el vostre nom al final del vostre comentari. A partir d'aquí es poden iniciar diferents reflexions compartides, més o menys riques.
Si no es dóna el cas, si no hi ha retroalimentació, fallida la intenció primera del projecte, simplement el deixaré aparcat i ja està. Sense més problema. Que suposo que tots tenim prou feina.
Ara, però, de cara a les properes setmanes, deixarem el marge del següent tema: les noves identitats religioses.
És un tema que m'intriga i que no tinc gens clar i oferiré de treballar-lo a partir de un text extens del sociòleg i mestre Jordi Collet que anirem presentant disseccionat semanalment, amb el seu permís, és clar.
Posteriorment, postejarem el meu resum del seu text i la meva rèplica a la seva reflexió. Passat aquest punt, queda en mans vostres la continuació de la reflexió i del debat. Si us plau, aíxí ho farem. I si no, deixarem hibernar durant un temps el projecte El Foc i la Sang... que està a punt de començar un nou curs.