Vaigue, iaia

Diumenge es va morir ma iaia. Josefina Abella Llombart. Estava vídua des d’octubre passat. Sordejava molt, no s’hi veia i s’oblidava de la majoria de les coses que li passaven. Tot sovint preguntava pel seu marit i, quan se li explicava que ja era mort, responia: “Ah, així només quedo jo?” Un dia va afegir: “I a mi encara no em volen. Serà que no els hi faig falta.” Estava parlant de l’altra vida, del Cel o com li vulgueu dir. I per a ella, com podeu veure, el seu Cel era poder continuar servint.
Tot sovint, quan anàvem a veure’ls, a ella i a mon iaio, es passava l’estona per l’hort mirant de collir-nos de tot i més per tal que ens ho poguéssim endur a l’hora de marxar. Feia molt que la seva situació i les seves circumstàncies ja no li permetien de fer-ho.
Joaquim Menacho a El cel pot esperar? (Quaderns CJ 119) afirmava “Digues-me quin Cel esperes i et diré quina Terra construeixes.” I també “el que és significatiu no és només el fet de creure en el Cel, sinó com s’hi creu”. Romano Guardini a Les Darreries, el més enllà de l’home també dirà “La naturalesa total de l’home no es troba al començament de la seva existència, sinó a la fi.”
Amb tot això, no sé si resulta molt agosarat imaginar que també la manera com hem entès i viscut la nostra vida condiciona la manera com percebrem el Cel que ens espera. No sé si acceptant una de les frases que ha dit mossèn Javier Goñi a l’enterrament, “tot allò que ha viscut aquí, ressuscita ara amb ella”, puc permetre’m de pensar que ma iaia viurà el Cel a la manera com va viure els seus moments feliços aquí a la Terra. I possiblement podem imaginar que se sent en el seu hort, essent capaç un altre cop de passejar-s’hi a gust, collint “tomates” per als seus. Si és així, només em resta dir-li: Vaigue, iaia, a collir-mos quatre tomates per a quan natros vinguem. I sobretot, per suposat, gràcies per tot lo que mos ha donat.

Gràcies també a tots els que aquests dies heu estat al nostre costat d’una manera o una altra.