Les formes actuals d’identitat religiosa

S'inicia aquí la serialització en diferents parts de Les formes actuals d’identitat religiosa, fragment de la memòria de recerca de doctorat del Llicenciat en Sociologia Jordi Collet.

Mirarem ara de presentar, dins l’actual context religiós a casa nostra[1], com es donen les pràctiques i les identitats religioses. I ho farem en dues parts. Una primera de caire general, on apuntarem algunes de les idees que compartim amb moltes de les anàlisis de l’àmbit religiós. I una segona on mirarem d’aprofundir aquesta anàlisi centrant-nos en les pràctiques i les identitats religioses a partir de l’obra de D. Hervieu-Léger.

Introducció
Com ja hem comentat, el tret que podem considerar més característic de la modernitat tardana pel que fa al món de les creences, és la reivindicació i l’exercici massiu dels individus del dret de coordinar personalment els “petits” sistemes de significació que els permeten donar un sentit a la seva existència. I també l’exercici del dret d’escollir lliurement (si ho volen) les referències a les diferents tradicions o opcions per a configurar la seva opció de creença.

La centralitat d’aquesta dinàmica de subjectivació de les creences, va lligada a l’esfondrament massiu dels dispositius institucionals de transmissió de les creences que asseguraven la reproducció d’identitats religioses comunitàries, compactes, substancials i encaixades en identitats familiars, socials i locals estables. La modernitat religiosa es caracteritza per aquest doble moviment d’individualització i pluralització de les pràctiques religioses, i de les trajectòries d’identificació i de pertinença a línies creients. Podríem parlar doncs, d’un “nou règim de veritat religiosa”: la “veritat subjectiva”.

A aquest nou règim de “religiositat” ens hi podem aproximar a partir de les fórmules ben trobades del “believing without belonging”, és a dir, de la persona que creu, però que aquesta creença no està determinada, tutoritzada, per cap institució, ni per cap gran (meta)relat, ni per cap pertinença estable; i també la fórmula del “belonging without believing”, que representa tota aquella gent que “utilitza” la religió i les institucions religioses (a casa nostra, l’església catòlica) en els moments de la vida en els quals li és útil (notablement rituals de pas), però sense que això vulgui dir que comparteix les creences, els dogmes, la moral, etc. expressades per aquella tradició religiosa.

En aquest context de “noves pertinences i noves pràctiques” en el camp de les creences, ens trobem amb una paradoxa ja esmentada: d’una banda tenim cada vegada més autonomia decisòria sobre les nostres creences i pertinences, alhora que, i en la mateixa mesura, creixen les dificultats per a viure en aquesta incertesa constant. I per tant, les lògiques d’autonomització i de pluralisme, tenen el seu revers en una lògica de desestabilització dels sentits, dels significats, de les creences i per tant, de les identitats en general i de les religioses en el nostre cas.

En termes més coneguts, podem parlar del[2] “socavamiento del conocimiento dado por supuesto a causa del pluralismo moderno. El mundo, la vida, la sociedad y la identidad personal son cada vez más problematizados”. Els mons, els valors, les creences, les normes, les actituds donades per descomptat en base als quals les persones edificaven la seva vida, les pràctiques i els sentits, estan profundament i continuadament qüestionats per aquest multipluralisme i cadascú s’ha d’espavilar en el seu àmbit privat. A més, aquest qüestionament és especialment fort en tot l’àmbit religiós. La “crisi estructural de sentit”, la relativització i la “descanonització” dels sistemes de creences i valors i dels esquemes d’interpretació dels que parlen Berger i Luckmann, són aplicables amb tota la seva cruesa a l’àmbit religiós. Així doncs, podem veure que tot l’espai social de les creences religioses, és un espai que bull i és ben viu.

Una vegada hem explicat el context general de les pràctiques i les identitats religioses, anem a veure ara de la mà de D. Hervieu-Léger, com es concreta aquesta perspectiva en la quotidineitat de les persones.

[1] Com a apunt, cal deixar clar que, aquestes anàlisis, si de per si ja tenen una validesa força limitada, només la tenen a casa nostra, i com a molt són pertinents en el context Europeu.
[2] Berger,P; Luckmann,T (1997) Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. Paidós. Barcelona.

(Proper capítol dimarts vinent, dia de la setmana en el qual intentarem d'anar actualitzant aquest blog)

I això de què va?

Sóc dels que triguen a reaccionar, de vegades. I no havia caigut amb el fet que el públic potencial d'aquest blog no teniu gaire costum de moure-vos per aquests ambients. Per això, fins ara, no se m'havia passat pel cap d'explicar com funciona tot això i què n'espero.
Decididament, no pretenc fer pas cap streep-tease espiritual ni emprendre cap campanya d'evangelització telèmatica, encara que a alguns, el meu segon post us hagués pogut donar aquesta impressió. No és que tingui res en contra d'aquestes dues nobles intencions, però només volia aclarir que no era aquesta la meva intenció.
La meva intenció, ben al contrari, era poder oferir un espai de reflexió on, a partir del poc que jo tinc treballat, els comentaris d'altra gent ens puguin enriquir a tots plegats. Jo exposo quatre coses i a partir dels interrogants que tot plegat pugui suggerir, uns i altres fem camí plegats.
Per aconseguir tal cosa és indispensable el vostre feed-back, la vostra resposta, la vostra rèplica. Agraeixo a tots els que, passat el segon post, em vau fer arribar els vostres ànims o la vostra felicitació via mail. Però l'eina ideal per poder donar sortida a aquest projecte es troba al final de cada post. On posa comments. Clicant allà accediu a un nou menú que us permet a vosaltres i a mi deixar noves opinions. Si no teniu identitat registrada, ho podeu fer com a anònims i escribiu el vostre nom al final del vostre comentari. A partir d'aquí es poden iniciar diferents reflexions compartides, més o menys riques.
Si no es dóna el cas, si no hi ha retroalimentació, fallida la intenció primera del projecte, simplement el deixaré aparcat i ja està. Sense més problema. Que suposo que tots tenim prou feina.
Ara, però, de cara a les properes setmanes, deixarem el marge del següent tema: les noves identitats religioses.
És un tema que m'intriga i que no tinc gens clar i oferiré de treballar-lo a partir de un text extens del sociòleg i mestre Jordi Collet que anirem presentant disseccionat semanalment, amb el seu permís, és clar.
Posteriorment, postejarem el meu resum del seu text i la meva rèplica a la seva reflexió. Passat aquest punt, queda en mans vostres la continuació de la reflexió i del debat. Si us plau, aíxí ho farem. I si no, deixarem hibernar durant un temps el projecte El Foc i la Sang... que està a punt de començar un nou curs.

Vaigue, iaia

Diumenge es va morir ma iaia. Josefina Abella Llombart. Estava vídua des d’octubre passat. Sordejava molt, no s’hi veia i s’oblidava de la majoria de les coses que li passaven. Tot sovint preguntava pel seu marit i, quan se li explicava que ja era mort, responia: “Ah, així només quedo jo?” Un dia va afegir: “I a mi encara no em volen. Serà que no els hi faig falta.” Estava parlant de l’altra vida, del Cel o com li vulgueu dir. I per a ella, com podeu veure, el seu Cel era poder continuar servint.
Tot sovint, quan anàvem a veure’ls, a ella i a mon iaio, es passava l’estona per l’hort mirant de collir-nos de tot i més per tal que ens ho poguéssim endur a l’hora de marxar. Feia molt que la seva situació i les seves circumstàncies ja no li permetien de fer-ho.
Joaquim Menacho a El cel pot esperar? (Quaderns CJ 119) afirmava “Digues-me quin Cel esperes i et diré quina Terra construeixes.” I també “el que és significatiu no és només el fet de creure en el Cel, sinó com s’hi creu”. Romano Guardini a Les Darreries, el més enllà de l’home també dirà “La naturalesa total de l’home no es troba al començament de la seva existència, sinó a la fi.”
Amb tot això, no sé si resulta molt agosarat imaginar que també la manera com hem entès i viscut la nostra vida condiciona la manera com percebrem el Cel que ens espera. No sé si acceptant una de les frases que ha dit mossèn Javier Goñi a l’enterrament, “tot allò que ha viscut aquí, ressuscita ara amb ella”, puc permetre’m de pensar que ma iaia viurà el Cel a la manera com va viure els seus moments feliços aquí a la Terra. I possiblement podem imaginar que se sent en el seu hort, essent capaç un altre cop de passejar-s’hi a gust, collint “tomates” per als seus. Si és així, només em resta dir-li: Vaigue, iaia, a collir-mos quatre tomates per a quan natros vinguem. I sobretot, per suposat, gràcies per tot lo que mos ha donat.

Gràcies també a tots els que aquests dies heu estat al nostre costat d’una manera o una altra.

Carta a l‘Aleix quan començava a deixar-se explicar

Penso que la millor manera d'encetar aquest nou espai és amb el text que us copiaré a continuació. Per molts motius.
És un exercici de sintesi que vaig fer per a l'assignatura de Teologia Fonamental i, com a tal, compleix bé el seu paper de presentar de manera global"el meu sentit de viure", evidentment circumscrit pels paràmetres de l'exercici que ens demanava el professor.
És, així, un text propi i personal, íntim, alhora que expositiu i reflexionat.
Però el motiu principal de fer-ne ús ara i aquí és perquè serveix per fer memòria d'algú a qui jo i molta altra gent hem estimat. Algú que ens va deixar fa menys d'un any. El seu record ens fa present d'alguna manera que aquesta vida també està feta de foc i de sang i que el dolor i la pèrdua en formen part indestriable. Per als qui no vau tenir la sort d'haver-lo conegut, us diré que Aleix va morir a finals d'aquest febrer victima de la seva fibrosi quística. Tenia 25 anys. Era prim, estirat, rialler, company fidel. Havia acabat la Llicenciatura de Biologia, però les seves passions eren unes altres: els còmics i la seva mare, la Montse, l'amiga que millor el sabia entendre i davant de qui es podia mostrar amb més sinceritat, sempre amb la prudència de no fer-li mal, en un intercanvi de recolzament i mútua protecció que s'oferien l'un a l'altre.
L'Aleix era un fill del seu temps i de les seves circumstàncies, un positivista que havia tingut la "mala sort" de topar amb mi. A partir del moment en què vaig veure que algun dia podria assistir a la seva mort, vaig sentir l'urgència de comunicar-li "la meva esperança". Ell se'n va mostrar interessat. La Montse sembla creure que per cordialitat envers a mi. Potser sí. A mi m'agrada pensar que l'Aleix va poder marxar d'aquest món amb una guspira d'esperança en el seu cor. L'afecte dels qui el van envoltar el tenia de segur.
Aquest text va ser una fita més en aquest camí de compartir amb ell el que representava la fe per a mi. Per desgràcia, em sembla, ens va faltar temps. Ningú dels qui el vam conéixer, crec, ho podem sentir d'una altra manera.

"Estimat Aleix
T’escric aquesta carta per a donar-te raó de la meva esperança i, en fer-ho, me n’adono que no és fàcil. No és fàcil deixar entrar ningú tan endins d’un mateix, fins a la intimitat més profunda, on s’hi amaga allò que tenim pel sentit de la pròpia vida. ¿Com podria ensenyar-te jo el meu cor i mostrar-te allò que el fa bategar sense témer, ni que fos per un instant, que tu no ho trobessis prou valuós? Però, malgrat aquesta por, l’esperança demana ser compartida.
Jo sóc fill d’un espai i d’un temps molt concrets. D’una experiència que, alguns creiem, ha sotragat l’existència de dalt a baix. D’un moment que parteix la història dels homes per la meitat. D’uns fets que s’han transmès de generació en generació, de poble en poble. Hereu d’una nissaga, la d’aquells que van compartir la vida amb Jesús de Natzaret.
Va ser un matí fent tercer de BUP quan - permet-me la pompositat - van començar els dolors de part que em forçaven a nàixer de nou. Aquell dia vaig descobrir com en són de poderoses les paraules de vegades!! Fins aquell moment Déu havia estat per a mi un interrogant incòmode, una pregunta que preferia no haver de respondre, una opció davant la qual no tenia pressa per posicionar-me. Jesús, no cal dir-ho, era algú a qui admirava. Un home notable... però potser només això, un home. No descartava pas l’opció contrària, que fos quelcom més que un home, però vivia confortablement instal·lat en la indefinició que no compromet a res. Fins que unes paraules em van fer decidir: Quin home dóna la seva vida per una mentida? Qui es deixa matar defensant quelcom que sap que no és veritat? ¿Per què uns apòstols esporuguits, que restaven amagats, incapaços de fer costat al seu amic en el moment de la mort, de sobte surten al carrer, a fer-se matar, cridant que Ell ha ressuscitat? Vaig sentir vertigen. Talment com si em trobés a les golfes d’una casa pairal i de sobte algú hagués obert una finestreta petita, a l’altre extrem de l’habitació, que xuclava l’aire enfora i amenaçava amb engolir-me si per un casual m’atrevia a treure-hi el cap. He de confessar que vaig trigar encara unes setmanes a reunir el coratge com per fer-ho. I així reconèixer que creia en la resurrecció d’aquell home. Que acceptava les seves paraules com a veritables. Que el sabia Fill de Déu. I que, per això, hi havia Déu.
Els creients, si alguna cosa sabem, és aquesta: que aquells que van compartir la vida amb Jesús de Natzaret van acabar morint per Ell, defensant que havia ressuscitat, que era Déu-amb-nosaltres. Qui dóna la seva vida per una mentida?
I a partir d’aquí la mirada et canvia (malgrat que la miopia ja em venia d’abans) i comences a intuir aquest Déu que ens acompanya i ens espera. El descobreixes al teu voltant, en la gent, en els fets... en el Llibre. La Bíblia és el testimoni d’aquells que han llegit la seva història com una història compartida, conviscuda, acompanyada per Déu. Déu se’ls ha fet present. Se’ls ha revelat. Sense massa paraules. En l’acció, en la vida, en allò que passa, en la manera de fer. Potser se’ns fa difícil pensar i acceptar aquesta mena de revelació. Tan clares com són les paraules!! Per què sembla que Déu jugui a cuita amagar amb els homes? Per què ens parla a través d’allò que passa més que no pas amb la claredat dels mots? Però no fem això mateix nosaltres? No parlem més a través d’allò que fem que no pas a través d’allò que diem? I no descobrim en l’experiència i en la vida continguts per a les nostres paraules que temps enrera ens eren desconeguts? Déu, a imatge del qual diem que estem fets, fa com nosaltres: s’explica i ens parla amb el seu caminar al nostre costat. Possibilitant tendreses i fraternitats enmig del dolor. La Bíblia esdevé així la narració del procés de Revelació de Déu en la història, culminant en la persona de Jesús de Natzaret. Jesús és el Déu fet home, la Paraula feta vida. Com ja hem dit, el Déu-amb-nosaltres. En Jesús Déu s’autorevela, és a dir, es converteix en contingut de revelació, donat que Jesús és Déu mateix i en Jesús tot parla: el que diu, el que fa i el que deixa de fer. I són aquells que han viscut aquesta revelació de Déu que en fan sabedors als altres, als que vindran després. I en les seves paraules, en el seu testimoni, la vida de l’Esperit de Déu es fa present, esdevé capaç de seguir tocant el cor dels homes, de transportar-nos un altre cop enrera en el temps – o de convertir el passat en present – per tal de fer-nos a nosaltres també companys de camí del Déu viu.
Ai, Aleix, em sembla que començo a volar massa alt. Disculpa’m. I a sobre m’estava deixant d’explicitar allò essencial: qui és aquest Déu que Jesús ha revelat? Doncs bé, Jesús ens mostra un Déu indigent, pobre, necessitat, proper, disponible, que alleuja, que cura, que salva, que denuncia, que ensenya, que ofereix, que no s’imposa, que estima, que pateix, que dóna la vida per amor, que no s’estalvia la mort, que ressuscita. En Jesús, Déu ens diu que l’enemic insalvable no és, malgrat tot, el més poderós. Que l’amor és més fort que la mort. Que l’amor és la font d’on brolla la vida. Que només viu aquell qui estima. Ah, i sobretot, resumint-ho tot, que Déu és Abba, diminutiu afectuós de pare. Encara que tractant-se de tu, i tenint en compte els mals rotllos que portes associats a les figures paternes, podríem deixar-ho en marona. Déu és la nostra marona. I en aquesta frase hi ha tota una pedagogia que jo encara estic per acabar de descobrir (i el que em queda!!) i que cadascú s’ha de fer seva. I és això el que Jesús va fer saber als seus amics, amb les seves paraules, amb la seva vida, amb la seva mort, amb la seva resurrecció. Ells, al seu torn, van testimoniar aquesta vivència a tots aquells que els van voler escoltar. I quan els primers deixebles van començar a morir, alguns dels qui havien cregut en allò que ells els havien explicat van començar a posar-ho per escrit. Mirant enrera, a partir dels fets de vida de Jesús de Natzaret, van bastir els relats d’aquesta bona nova, emfatitzant aquí i allà allò que més convenia a les comunitats a les quals s’adreçaven. Després aquests escrits foren recopilats, destriats. I esdevingueren la norma i referència de les generacions per venir, juntament amb l’essència de les tradicions heretades dels primers deixebles.
Tot això ens porta fins a l’església d’avui dia, potser la píndola més difícil d’empassar per a alguns. Aquells que diuen creure en Déu però no en l’església. Però malgrat tots els seus errors, l’Església és tan necessària!! Com a poble que sap de l’amor de Déu i malda per testimoniar-lo a la resta d’homes. Com a comunitat de persones que caminen plegades tot i les seves diferències, que mútuament es corregeixen per tal de fugir de subjectivismes i desviacions. Com a, hereva del Mestre, escola d’amors, motor transformador de la realitat per tal que el món nou i la Terra nova vagin esdevenint. I és que és aquest el seu encàrrec: que el Regne de Déu arribi i es restauri la salvació de tota la humanitat. En el si de la primera església, en les primeres comunitats cristianes, es forjaren els textos que, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, avui ens inspiren. En aquells primers grups s’instauraren els hàbits i tradicions que s’havien heretat del Mestre: compartir el pa i el vi, batejar, predicar la Paraula, atendre als més desvalguts, acollir als nou vinguts... Com ja he dit, em sento hereu d’aquella primera església i també part de la nostra església present. Església parida en l’experiència de salvació de Jesús de Natzaret. Que és alhora mare i filla de l’Escriptura i la Tradició. Que des d’aquesta experiència i des d’aquesta saviesa ha de mirar d’exercir el seu magisteri per tal que l’amor de Déu als homes es vagi fent més palès, per tal que cada dia aquests homes aprenguin a viure cada cop més en l’Amor. L’Església no pot desentendre’s d’aquesta tasca. És la seva raó de ser. Ara bé, el magisteri no és – o no ha de ser – el seu privilegi, sinó el seu servei.
Em sembla que torno a embolicar-me. Com més avanço en aquesta carta, més evident se’m fa la meva limitació per expressar tot allò que deuria. Les coses a dir són moltes i complexes. A més, van molt més enllà del simple àmbit d’allò racional. S’endinsen en la profunditat de l’experiència humana. En tot moment tinc la por que no em segueixis, bé perquè el meu vocabulari és massa tècnic o bé perquè, sense haver fet experiència de Déu en la teva vida, tot plegat resulti per a tu un immens castell de fum. Tot i això crec que si alguna cosa em resta per comentar és el motiu que s’amaga al darrera d’aquesta carta. Al Nou Testament hi ha un preciós fragment que diu així: Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu (1 Jn 4, 7) L’Església, amb bon criteri, té molt clar que la presència de Déu traspassa els seus murs. Que el Poble de Déu és quelcom molt més ampli que la Casa de Sant Pere. Tothom qui estima coneix Déu. Tu coneixes Déu, Aleix. No en tinc cap dubte. I tanta i tanta altra gent. Tots aquells que amb més o menys encert ens esforcem perquè l’estimació esdevingui una realitat en els nostres vides. A tots nosaltres Déu ens acompanya i ens espera. Des de dins nostre ens empeny a estimar, a créixer, a anar a l’encontre de tots aquells tu a través dels quals pot fer de nosaltres homes nous. Des d’aquesta concepció podríem pensar que, mentre estimem, en el fons no importa tant que reconeguem o no la presència de Déu. Però... ¿de segur que no és significatiu que aquest amor viscut esdevingui presència personal en la nostra vida? Evidentment que sí. Com pot ser igual una cosa que l’altra? En el mateix llibre del text que et citava abans diu això altre: A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa (1 Jn 1, 3-4) Aquest amor que tots hem sentit dins nostre esdevé presència personal. Marona afectuosa, prudent, atenta. Company de camí que ens exigeix i que ens salva, que compta amb nosaltres per transformar aquest món. Pare que ens espera al final de la travessa. Amb Ell cada cosa es posa al seu lloc. A un cantó la mort i el poder esclavitzador de l’odi i l’egoisme. A l’altre la vida, el servei, la mansuetud i l’amor. L’Amor, la darrera paraula. No una paraula més entre tantes altres paraules; algunes de terribles. No. La darrera. Com pot ser igual viure acollint aquesta bona notícia que sense fer-ho? Com poden ser el mateix una mare i un jutge? Com poden ser semblants la presència de l’amic i la presència del no-res? No ho són. De cap manera. No és el mateix estar enamorat que no estar-ho. No és el mateix haver trobat la persona estimada que només estimar.
Aquesta, Aleix, és la raó de la meva esperança, el motiu de la meva alegria, la bona notícia que de lluny em va arribar. L’esperança, l’alegria, les bones notícies, demanen ser compartides. No ens en podem estar. Allà pel 1982, la nit del cop d’estat del 23F, s’explica que el Rei Joan Carles va trucar al President Pujol i li va dir aquestes paraules: Tranquilo, Jordi, tranquilo. Hem de suposar que el Rei tenia informació privilegiada de com anirien les coses. Que, malgrat que pintessin bastos, era més que probable que el desenllaç fos positiu. Tenia motius per a l’esperança. I no se’n va estar de comunicar-ho. I si li va dir al President Pujol, de ben segur que també els hi va fer saber als més propers i més estimats seus.
¿Com podria estar-me jo de dir-te a tu, Aleix, que tinc esperança? Com podria amagar-te que crec que l’Amor tindrà la darrera paraula? Com podria deixar de dir-te que tenim un Pare que ens estima, un germà que ens ha salvat? No puc. I tot i que sé que a Déu no s’hi arriba només desitjant-ho, sé també que desitjar-lo és el primer pas per a trobar-lo, i en Ell, viure plenament una joia que vagi esdevenint cada dia més completa. Qui no desitja això per al seu amic? Qui no compartiria amb els seus amics la possibilitat de participar junts en la més gran aventura, sabent que, malgrat la dificultat, al final l’aventura s’acaba bé?"

Toni Boix, Cardedeu, 23 de maig / 04

El Foc i la sang: raó de ser

Fruit de la meva colaboració amb el quadern de bitàcora, digital i sobre còmics, anomenat Zona Negativa, vaig tenir l'oportunitat de conèixer un potent i inquiet equip de treball del qual he acabat sentint-me molt proper.

Quan Juan Carlos Rodríguez, un dels seus membres, em va convidar a formar part d'un nou experiment telemàtic centrat més aviat en la reflexió general i la creació literària, Sangre y fuego, no m'ho vaig pensar massa i m'hi vaig apuntar. Però ja des del principi va sorgir en mi un dubte important que de ben segur no sorprendrà pas a tots aquells que em coneixeu a fons: Necessitava poder escriure en català i necessitava també poder escriure sobre la vida des de la fe.

Avui en Juan Carlos em concedeix aquesta subsecció dins de Sangre y fuego per tal de poder donar sortida a aquesta doble inquietud meva. Aquí hi podreu trobar una mica de tot, des de simples cabòries en català a composicions romàntiques. Des de fabulacions sobre històries vinculades amb Jesús de Natzaret a treballs sel·leccionats dels que realitzo per als estudis de Teologia; amb el material necessari per a fer-los comprensibles.

Espero que us sigui d'interés, sincerament, i també espero sobretot que pugui erigir-se en un petit fòrum, mitjançant la secció de comentaris, en el qual pogueu donar resposta, la vostra resposta, a moltes de les qüestions que hi trobareu plantejades i de les quals jo, humilment, confesso que tot sovint només en flairo fugisseres mitjes respostes.